Pissarres digitals

Aquí penjo un article d'opinió que vai trobar foça interessant que ens parla sobre les pissarres digitals. L'article és de Llorenç Valverde, i l'he trobat a http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/pissarres-digitals.html.

No es tracta de fer amb les tecnologies les mateixes coses que fèiem sense elles: s’ha de fer allò que cal i que les tecnologies possibiliten, però sobretot s’ha de fer allò que cal. Aquest vindria a ser, per molts, un dels mantres –una mica llarg, això sí– de la nostra era. I si no ho és, hauria de ser-ho. Segons tots els indicis que tinc a mà, la paraula mantra prové dels vocables sànscrits man, de ment i tra, d’alliberar, i és un recurs propi de religions com la budista.
Però més enllà de la seva aplicació i origen religiosos, un mantra seria una vibració sonora que ajuda a alliberar la nostra ment d’influències perverses. Dit altrament, vindria a ser un instrument de protecció davant cicles improductius de pensament i acció, tot enfocant i assossegant la ment. Sovint he de fer servir el mantra de l’encapçalament, davant situacions d’evident ús pervers de les tecnologies digitals.
El powerpoint o, més ben dit, les presentacions que en segueixen l’esquema, serien un exemple proper i amb el qual hi tinc topades sovint –ben bé cada dia– atès que han vingut a substituir informes i memoràndums: ara tot s’arregla amb un powerpoint amb l’estructura simplificada i simplista –encara que, de vegades, vistosa– que indueix.
I tot això sense parlar del seu ús, diguem-ne, docent, a classe. Per molts, l’ús de presentacions per comptes d’escriure a les tradicionals pissarres és interpretat i vist com el darrer crit en metodologia docent. Els clàssics apunts han estat desplaçats per fotocòpies –de vegades convenientment anotades– de les presentacions emprades pel professor per fer la classe. No vull dir que no n’hi hagi, de presentacions, que realment constitueixen una ajuda, tant per al professorat com per a l’alumnat, però he vist moltes i moltes xerrades a les quals el presentador es limitava a castigar l’auditori mitjançant la lectura en veu alta del contingut de les diferents pantalles que componien la presentació. I vagi per endavant que he fet i faré servir presentacions digitals sempre que consideri que han d’ajudar l’objectiu de l’activitat.
Cada vegada que m’arriba alguna cosa relacionada amb les pissarres digitals, també es converteix en una bona ocasió per a retreure el mantra de com hauríem d’utilitzar les tecnologies. Per començar el nom, pissarra, que evoca de manera immediata l’esperit diagonalment oposat al que intenta transmetre el mantra: la mateixa funció i objectius que les tradicionals pissarres negres, verdes o blanques, especialment condicionades a models d’aprenentatge basats en un que parla –habitualment, el mestre– i la resta que escolta.
Però, pel que sembla, no és ben bé això. Resulta que hi ha gent que fa una casta de proselitisme evangelitzador sobre les bondats de les pissarres digitals i, si hom escolta els seus missatges, sembla que estan parlant d’un model ben diferent, un model més arrelat al nostre temps, cooperatiu i que indueix a la creativitat, amb components multimèdia i més coses d’aquestes tan necessàries i que estan associades a les noves maneres de fer que requereixen els temps.
A tot això, i dit a l’engròs, una pissarra digital és simplement un videoprojector connectat a un ordinador i, si a més és interactiva, té el corresponent mòdul d’interactivitat, és a dir, el que permet recollir a l’ordinador el que s’escriu a la superfície de la pissarra. No vull dir que no sigui molt interessant i prometedora aquesta tecnologia, però jo diria que hi ha un error fonamental en els postulats dels seus defensors, un error explicable en termes del mantra inicial.
Aquells que en tenen, les fan servir perquè les tenen –com el powerpoint– però no està clar que hi hagi una estratègia o un model d’aprenentatge adaptat als temps actuals de la qual les pissarres digitals en siguin un instrument eficaç d’implementació. Dit altrament, de ben segur que si les treim o s’espatllen continuaríem fent el mateix que fèiem sense elles, i no es tracta ben bé d’això.
Les coses han de canviar, amb o sense pissarres digitals i de ben segur que en el nou model requerit, aquests estris hi tenen un paper important, però el nou model també ha de funcionar sense pissarres digitals o qualsevol altra tecnologia en particular, nova avui, però obsoleta i anacrònica demà o demà passat.
En qualsevol cas, no voldria que s’entengués això com un crit contra les pissarres digitals, ans el contrari: benvingudes siguin pel que poden tenir d’afavoridores de la innovació i de la creativitat, com probablement va tenir en el seu dia el powerpoint i la resta de programes per fer presentacions. Però convindria que tots tinguessin clar que amb això no n’hi ha a bastament. Ben bé, no n’hi ha ni per a començar.